Cecília Bofarull

I no sé què dir, ni què explicar… només tinc buidor… ja he sentit tanta ràbia, dolor i plors que m'he quedat seca, buida per dins…

Quan fa una setmana em deien en el control rutinari que haurien de fer més proves xk els dos bitxets semblaven més feliços que mai… no m'esperava trobar-me amb la notícia que havien passat de família monoparental a 6 membres en la unitat familiar i un gangli q deu ser l’“au pair” q ha vingut a passar les vacances! Vaja una casa a lo grande vivint per sobre de les seves possibilitats a costa meva!😤

Això et fa tornar a tastar l'amargor de la vida, la tristesa de cada segon que queda menys per viure. I tornar a esperar… esperar… esperar… q sigui l’afortunada, q té just el gen mutat que toca, el gen tarat q els científics han descobert la fórmula q bloquegi tot aquest merder… La infernal espera, el dolor físic q sents xo q no li vols donar la importància q li pertoca, les preguntes sense resposta, la indignació i la reafirmació q la vida és un regal fràgil i massa valuós q no vols deixar anar.

#mequierovivir

Fa un any el bitxo va tornar, uns mesos més tard vaig escriure aquest text ….

“Ja havia agafat l'hàbit d'anar a les revisions sola, pensava: “A partir d'ara això serà el meu dia a dia, m'hi he d'acostumar i segur que tot anirà bé!”

Ara ja no recordo dates com abans… No sé quin dia va ser, només sé que vaig veure la cara de la Doctora i em va fer la pregunta fatídica:

- Has caigut?
- No, no he caigut
- Hem vist un puntet a la costella 4a esquerra…

Hagués pagat per haver caigut algun dia, en algun moment…

Surts de la consulta… Amb enteresa vas cap a casa, ni una llàgrima, ja estàs seca… Saps que tocarà fer proves i més proves i que s’ha d'esperar resultats, tant de bo sigui una caiguda, però saps que no és així… Ho saps….

TAC, PET, gammagrafia i biòpsia… una biòpsia infernal a on hagués fugit en mig de la burxamenta, quan li pregava al metge entre singlots i llàgrimes que em deixés estar, que no podia més… Què difícil va ser agafar un trosset de costella! Vaig tocar l’infern!
Tot i l'anestèsia local vaig notar que no estava burxant la costella 4E…. Al sortir li vaig preguntar, perquè havia burxat alguna costella de la dreta? Em va dir: -És que el que he vist a l'esquerra encara era més petit…

Com? Dos puntets??? I no un? com m'havia dit l'oncòloga..!!

Passen uns dies i tornes a buscar resultats, hi vas amb xancletes, sabent que quan surtis d'allà aniràs a qualsevol lloc que no tingui a veure amb el teu dia a dia.
Entres a consulta, seus (aquest cop al costat del meu pare), i esperes…
- Hem vist 3 puntets encarar que n'hi ha un que no el veiem segur…
- OK. Posa’m quimio a tope, això ha de marxar…
- És molt poca cosa, per ara et proposem treure els ovaris i canviar el tractament…
- El que digueu …

Vam sortir i vam anar a la placeta de davant de l'hospital.
Va ser un d'aquells moments entranyables que et regala la malaltia, el meu pare i jo abraçats entre llàgrimes.
Vam parlar…
Tinc la gran sort de tenir un pare que sempre actua amb una gran enteresa, amb qui puc parlar de tots els temes que comporta la malaltia… Com la mort.. Recordo que li deia:
- Pare, jo no em vull morir…
- Tu no et moriràs d'això! Et farà la vida impossible, però creu-me no moriràs d'això. Ets molt forta i te’n en sortiràs!

Només amb aquesta frase en vaig tenir prou. No puc dubtar de la seva paraula, és així!
Lluitarem i tornarem a guanyar.

A vegades necessitem algú que ens doni una empenta segura, i no dubti ni un sol moment.
Encara que tots sabem, que ningú sap com acabarem… Però si tens la seguretat que tot anirà bé, aleshores TOT ANIRÀ BÉ!

Vaig anar a la piscina, amb una amiga… Va ser un dia estrany…

I ja arribava la festa dels meus 39… I aquest cop la Clàudia em va donar una gran idea… Festa de cumple amb comiat dels ovaris!!!
Ole! Ole!!!
Va ser una gran festa!
Els que em coneixen bé, sabien que encara que m'acabaven de donar una mala notícia, jo no deixaria de celebrar el meu aniversari.

I bé, com canvia la situació, els sentiments, les pors de la primera vegada a que entres en aquest nou món i et donen resultats: no dorms, no saps a on vas, tot és nou i et fa por. Et perds per l’hospital, no entens el que t’expliquen, els noms de les proves, estàs totalment perdut en un mar de proves i incerteses …
Quan recaus en la malaltia, perds la por, li perds el respecte al bitxo, però torna el sentiment de culpa, aquest cop però una mica més fort… “Em van avisar, em van curar i ara ha tornat! Què passa? Alguna cosa no dec estar fent bé!!!”

Tornes a anar a la botiga ecològica, a revisar tot el que menges… Però amb un relax que no tenies abans.

T'operen en un pim pam…
Et recuperes…
Te'n vas de vacances….

I quan tornes et proposen fer de conillet d'índia per un nou medicament, per evitar la químio (de moment).
Firmes amb el laboratori, faràs tot el que ells diguin… Res d'alcohol, res d'homeopatia, res de pomelo, res de cúrcuma…

Una nova etapa… Més suportable físicament però no menys intensa psicològicament, sobretot cada 15 dies que vas a l'hospital a passar el dia en aquest nou centre de recerca… veus persones molt fotudes, cansades, els hi han robat el futur i com jo, cedeixen a un nou tractament, però molts d’ells no tenen una altra opció, han provat altres tractaments que no han funcionat i ara confiem que aquest sí que funcionarà i que aviat tot tornarà a ser com abans…
Bé, com abans… no podrà ser… però sí que podrà ser molt millor que abans!”

#mequierovivir

A vegades em despisto i no recordo l'ordre de prioritats…
I llegeixo whatsapps com aquest: “Ceci!!😍😍 bonica!!😘😘
Ahir vam anar a la visita del nen a Sant Joan de Déu…només entrar per la porta de l'hospital ja em van començar a tremolar les cames (sempre quan entro tinc sensacions rares😕😕… Després comences a caminar pels passadissos llargs i interminables… Tot nens!, uns amb cadires de rodes, altres gemegant, altres amb vies per tot arreu, sense cabell, abraçats fort a la mare… Sí, també n'hi ha algun que riu😊… I llavors mentre desitjo amb força que entri a la visita i la Doctora 😁😁😂em digui: "miracle! El Jan ja no te l'arritmia"👏🏼👏🏼👏🏼 …(el tinc sovint aquest somni😊😴😴😴:que entro a la visita i em diuen que tot ha desaperegut, que el cor batega ritmic i sa💖!!😃” que ilusa😁😁…ara que…com diu el Dispenza: “si lo piensas y deseas que pase, la materia se adapta a ello😄😄😄”, així que jo seguiré desitjant-ho!!😂😂 y que sea lo que Dispenza quiera✌🏼😂😂😂).
Total, que mentre esperàvem per la visita va i veig el Jan al costat d'un nen amb paralisis cerebral que fotia uns crits de l'ostia😖😖😵😵 (degut a aquells espames que tenen, saps…), pos bueno, va i veig al Jan cridant també a lo loco al seu costat la cançó de la Pepa Pig🐷😱😱…i jo que li dic:“ "Jan! No cridis tant!” I ell va i em solta: “Mama, ajudo nen a cantar bé"😳 flipa!!😂…
Aish Ceci, després dels dies que tinc visita sempre me'n adono de tantes coses… Sí, desitjaria a muerte que el Jan no tingués l'arritmia😌, pero dono mil gràcies pq somriu i és feliç i pot saltar, ballar, cantar i el més important, pot fer la visita i després pot sortir de l'hospital!!, veure món i valorar el que te, el que és i agrair cada dia que li regala la vida🌈…. I saps, veure com ell amb la seva innocència valora tot això😊, també fa que jo me'n recordi de valorar-ho i que se’m passin les òsties i toneries varies!! i em llevi desitjant que tots els nens i adults d'aquell hospital puguin tb sortir a fora i prendre’s una cervesseta al bar🍻🍺 acompanyats d'amics i somriures!!😄😄😄” #bondia #mequierovivir #salesdespera

Aquest matí havia sortit de casa amb una decisió presa…
Després de sospesar, pros i contres, avui demanaria vacances de conillet d'índia🐰… Necessito un temps de no veure els companys i recuperar forces…

L'espera (a la sala d’espera) es fa sempre llarga i pesada, diria que per a mi, és una de les coses pitjors del tractament, em fa adonar que jo tb tinc aquesta realitat, una realitat que no vull veure, ni viure, i que dia a dia, lluito per a que aquesta realitat no sigui la protagonista.
Avui, com cada vegada que sóc aquí, he tornat a reviure un drama dels habitual, avui, però, no he sigut prou forta per mirar a un altre costat i pensar en les meves cabòries banals que em distreuen i m'agraden… avui ha guanyat la crua realitat i les meves llàgrimes han acompanyat a les dels familiars i malalt.

Finalment he pogut parlar amb la meva oncòloga amb calma.
Hem parlat com un equip, no com de pacient a metge, sino valorant la decisió des de tots els punts de vista…
Revisant l'historial i fent-li les meves preguntes estudiades, unes amb respostes i altres sense …
Li he demanat q m'expliqués els informes, q jo m'havia rellegit a casa i que no entenia res…

I m'he tornat a animar!!! els resultants han millorat✌🏻️, i una cosa inesperada ha passat! 💥 un dels dos 👾vitxos ja no surt a la foto i l'altre👾, la massa òssia li està guanyant terreny!💪🏻💪🏻💪🏻
Algo inesperat, xk segons els científics la medicació només servia per a bloquejar i no per a fer desaparèixer els vitxos!!!👏🏻👏🏻👏🏻

Així que hem decidit, que per ara millor no abandonar la batalla… Reduir la dosi, però continuar… Mai se sap si podem aconseguir un altre resultat inesperat!🙏🏻💥👏🏻

I flipa! m’ha donat 3 setmanes de vacances de sala d’espera!!! ueeeeee!!!!💥💥💥💃💃

Avui un dia gris transformat a verd llimona!

#mequierovivir
#estovaaquedarcomoloschorrosdeloro
#chaochaoen3setmanesnotornoaveureelsmeuscompisdespera 💃

Cada dia que sóc aquí em frapa una dosi de realitat, una realitat paral•lela.
Una realitat que a vegades no m'agrada veure, ni sentir… que m'encongeix i m'entristeix…
Gent cansada, adolorida, trista… Intento veure l'altre cantó, el positiu, el que val la pena per a no angoixar-me ni enfonsar-me…
Veig la parella que acompanya, el familiar que està atent a totes les peticions del malalt, l'amic que intenta distreure…
I em fa pensar, que l'amor i la força que hi ha en aquest espai, és increíble i autèntic, real, de veritat…
Crec que aquest amor és el més positiu de tot plegat!

#mequierovivir🌿

I quan acabes d'escriure tot això i surts de veure l'oncòloga, que t'acaba de dir que una setmana més no prenguis les pastilles conillet d'índia, per intentar millorar la llista d'efectes secundaris… No saps si riure o plorar… I finalment el que faig és sortir d'allà pitant per tornar a la meva “feliç” realitat!🏃🏼 (en Vall d'Hebron University Hospital)

Feliç Sant Jordi!

Una taca és tornar a començar, és una ferida, és mirar enrera per construir un nou camí, és tornar a créixer, és una nova oportunitat!

Omple’t la vida de taques de molts colors i formes diferents!
#mequierovivir

Dilluns, com cada dilluns que em donen resultats, anava acollonida cap a l’hospital….
Aquest dilluns, però, anava paranoica, xk havia mirat la radiografia de la Gamma Òssia (que no ho faig mai i no recordava que ser ignorant sempre et fa més feliç) però no em vaig poder estar de mirar-ho…

Mirant la radiografia sola a casa, vaig veure taques que no tenia controlades… I em vaig acollonir…😫
Vaig pensar… no diguis res a ningú, no cal liar-la…
Però no em vaig poder aguantar i algú o altre li vaig haver de dir… (Jo ho intentoooo, intento no transmetre les meves paranoies, però obro la boca i se m'escapaaaa…)🙇🏼
Total, que les meves hores de pensar en canviar els plans a últim moment, no me'ls va treure ningú… La ment va més enllà, no pot parar… Tenia clar que si apareixia un punt més, les pastis conillet d'índia🐰 se les prenia un altre! i demanava la meva dosi de quimio per vena💉, amb tot el que comporta…
Vaig fer revisió del que faria i el que no…
Preocupada pel Max, per la feina que ara tant em motiva i pel meu viatge a Mèxic, que no estava disposada a renunciar🌵🐟… Tantes coses que ara tinc i valoro, i que quan et fan un tractament passen a un segon pla…
Què lluny que va la ment…🌀

Dilluns, després d’esperar… de fer els controls de cortesia (analítiques, etc…), d’anar amb el meu careto tomacot 🍅 (xk quan estic allí encara estic més vermella..) i ja quan estàs cara a cara davant l'oncòloga… I et pregunta:
-¿Cómo estás?…
Tu dius:
-Bé - (Amb boca de pinyó.)😮
I ella diu:
-TODO BIEN!
-¿Cómo que todo bien? He visto unas manchas, arriba de las costillas (a los lados), dos en el brazo y las que ya me conozco de siempre…
-Las de arriba son los omoplatos, lo del brazo es el pinchazo del contraste que siempre queda rastro, y las otras ya sabes!!!

-Jodeeeerrrrr…..💃💃💃💃

-¿Cómo tienes la cara?
-La cara ya me da igual! estoy perfectamente megabien!🙃
….
@rosacomes , ara em diria ‪#‎madorolesquelet‬
‪#‎mequierovivir‬

Aquesta taca és per una persona especial, una dona rebel, pionera, curiosa, extrovertida, alegre… una persona extraordinària!
Res li feia por, tot l'encuriosia. Sempre anava més enllà, va viure el món digital al 100%, un exemple de dona del S. XXI.
Aquesta taca és per tu, allà on siguis, Jaka, espero que contagiis la teva espurna, els teus colors, liles, taronger, vermells, vius i lluents a l'infinit i més enllà!
T'estimem 💜
@jakajaka et prometo que la teva energia seguirà lluitant contra el malaïit bitxo!

Aquest 2015 he plorat d'emocions, he plorat de tristor, he plorat de por, he plorat d'alegria, he plorat de felicitat… Aquestes llàgrimes s'han convertit en taques, aquestes taques han transmès les meves emocions de colors… Espero que aquest 2016 se t'ompli de taques de mil colors.

FELIÇ 2016🎉🎉🎉

Hoy toca GAMMAGRAFIA y TAC… 20 minutos quietecita con el contraste en vena a tope… Solo oyes el tatatatatarrrrra de la máquina.
Sola, silencio, frio.
Brazos estirados por encima de la cabeza y no te muevas…
Cierro los ojos y nos vamos de viaje! Siempre q estoy dentro de la máquina, me imagino que estoy en un sitio espectacular con alguien especial…
Hace unos años que no paro de viajar con gente maravillosa!

Hoy me voy…. al sol y playa! Holbox por ejemplo… Quien se apuntaaasa????

quan són les 4h del matí i no pots dormir… aquí passen aquestes coses…

Tornen els colors! Sóc feliç! #mevoyacurar #mequierovivir